orxata de xufa, amb denominació de Mèxic?

les requalificacions del terreny urbanitzable, o no, s'han convertit en una pràctica habitual al llarg de tot l'estat en ciutats i pobles. Allà on pot cabre un edifici hi posen la primera pedra com a símbol de propietat, propietat d'un recurs com és la terra. Ací, a la comarca de l'horta, enlloc de grans boscos o altes muntanyes, tenim camps d'explotació agrícola en procés extinció, per poder construir urbanitzacions, l'extensió del port, com ocorre a la Punta a Nazaret, o centres comercials, com és el cas d'Alboraia, on s'estan expropiant els camps de xufa per a que la constructora de Alcampo, hi puga continuar fent l'agost. Aquest és el curt, perteneixent al llarg "Ja En Tenim Prou" que recull el resum del cas.

diferents organitzacions mantenen una lluita constant, que ja dura trenta anys, per intentar protegir la nostra identitat de les devoradores formigoneres. Avui s'ha celebrat una taula rodona a la Universitat Politècnica de València, on les víctimes del formigó, per mig dels representants d'aquestes organitzacions, s'han pogut fer escoltar.

ens han explicat com a Alboraia, el seu alcalde, Manuel Àlvaro, està practicant una sutil maniobra d'asfaltament dels camps que han estat treballats pel poble durant segles. En tan sols dues legislatures, esperem que no en siguen tres, aquest personatge està convertint els camps en urbanitzacions el·litistes o fundacions esportivament lucratives. Al llarg de la tertúlia, s'han exposat una sèrie de causes que provoquen el proliferament d'aquests paràsits, els quals s'aprofiten de la seva posició política per treure'n benefici amb el maó.

Una possible causa n’és que la responsabilitat de protegir de les notres terres recau sobre l'administració, que com a màxim les pot salvaguardar durant quatre anys. En el moment que hi ha un canvi de govern i aquest decideix alçar aquesta protecció, és tant legal com la protecció mateixa.

Un altra, la lluita a pit descobert que enfronta l’agricultura vers dos gegants difícilment abatibles; el capital i la ignorància. Ens comentaven, com cada fanecà (~800 metres quadrats) es compra a 40 milions de les obsoletes pessetes, mentre que, sobre eixe terreny, erigeixen un complex d’edificis per un valor mínim de 600 milions, la diferència és per al constructor, qui, amb una part del capital, li compra al alcalde de torn una recalificació estàndar. Aquesta operació és encoberta pels mitjans de comunicació que ignoren el sector agrícola i l’ecologia (a València és l’horta, però a la Serra Calderona és la muntanya), convertint-se en còmplices d’aquesta barbàrie.

Però la causa més greu és la cultura. Cal consciència social de la importància que té la nostra terra, tant ecològica, indiscutible, com productiva. S’ha llençat una pregunta a l’aire que il·lustra, i em sembla que esclareix, aquest punt; si s’expropien terrenys agrícoles per a convertir-los en lucratius sòls edificables, per què no tirem avall la catedral o la plaça de bous, o el camp de futbol inclús, per construir-hi torres d’apartaments? Al cap i a la fi, segur que amb els pisos d’una finca en ple centre, com estan la catedral i la plaça de bous, es pot treure més profit, que amb un edifici a l’exterior de la ciutat (amb el camp de futbol ja ho han planificat, el convertiran en un grup de torres de 16 pisos, però preservaran la gespa!). Òbviament alguns, dels allà reunits, han saltat amb arguments d’oposició, bé doncs, per què no es té la mateixa sensibilitat amb la terra?

després de convenir, d’alguna manera, aquestes causes, s’han analitzat per tal de trobar-ne solucions. S’ha proposat una possible via per assegurar-nos que la protecció de la terra siga permanent, independentment del color del govern. Consistiria en afegir a l IRPF, una clàusula que et permetera enviar un percentatge dels impostos a un “segur” de la terra. Cadascú tindria dret a la protecció d’una “parcel·la” del territori, de manera que quan es volgués requalificar, haurien de tornar-nos el segur, Així serviria com a mesura per controlar les requalificacions masives.

D’altra banda, la falta de valors d’identitat amb la terra, només es pot combatre amb la consciència d’un poble pels seus recursos. S’ha de soterrar la idea què l’única manera de progressar és tenint més, sense importar en quin estat es conserva el que ja teníem. No podem esperar que el futur ens passe comptes, l’hem de protegir ara.